Bibiana Ballbè, un mirall on reflectir-se

Apassionada de mena, entusiasta nata, optimista patològica, vitalista fins a més no poder, amb por que se li escapi pel temps de les mans i molt, molt, curiosa. Així és com es descriu la periodista Bibiana Ballbè, que va oferir ahir una conferència als alumnes de periodisme de la UAB, en el marc del 40è aniversari de la Facultat de Comunicació.

Són dos quarts d’una i Bibana Ballbè arriba a l’Aula Magna amb pas elegant, acompanyada pel degà de la Facultat, Josep Maria Català. Els murmuris cessen i tots els ulls de la sala es  claven en la seva persona, com si encara se’n fessin creus que tenien al davant una de les millors periodistes culturals del país. Però el silenci no triga a convertir-se amb una remor acompanyada d’algun xiulet i diversos crits de ‘Guapa!’. La periodista somriu als flashos de les desenes de càmeres que intenten capturar aquell instant únic. És un somriure encantador i molt contagiós. Ballbè s’asseu a la taula que hi ha preparada a dalt de l’escenari i es treu l’abric marró i també la jaqueta negra, generant una nova allau de xiulets i crits de ‘Guapa’. Només li queda una camisa blanca molt coqueta, però Ballbè deixa ben clar, sense deixar de somriure, que l’strip-tease s’acaba allí. El públic deixa anar un sospir de decepció, però els flashos continuen. Bibiana Ballbè es toca el cabell amb glamour. Té tot el públic embadalit; té tot el públic a la seva butxaca.

El degà descriu a Ballbè com un model a seguir, com “un mirall on reflectir-se”, afegeix, molt suspicaç. El seu discurs és curt, sense ànim de robar temps a la verdadera protagonista d’una conferència titulada: ‘Culturainment’: Una fórmula d’èxit.

Les tres claus de l’èxit: curiositat, constància i mirada pròpia

Culturainment: quan la cultura i l’entreteniment es fusionen

Ballbè és un cul inquiet, ha viatjat per tot el món, ha conegut a centenars d’artistes de primer nivell i sempre ha tingut ben clares les seves dues passions: la cultura i la televisió. És per això que agafant una mica d’aquí i una mica d’allà, ha desenvolupat una estratègia anomenada ‘Culturainment’, que combina la cultura i l’entreteniment. La periodista explica que és l’única manera de no convertir la cultura en quelcom elitista i que, en certa manera, pot resultar avorrit. “L’entreteniment per entreteniment és buit, però si t’entretens mentre estàs aprenent coses acabes sentint-te ple, perquè riure no és cap tonteria, encara que molts ho pensin”, explica Ballbè, Aquesta nova recepta comunicativa només és aplicable a la televisió, el millor format per tractar l’art segons la periodista ja que “si l’art no es veu, no és art”, comenta.

La comunicadora insisteix en apropar la cultura a tothom i admet que “a vegades, parlar de les obres d’art en si mateixes, pot resultar una mica complex per segons qui”. És per això que quan entrevista algú s’interessa més per la persona que per la seva obra, “per què l’única manera d’arribar a l’ànima d’algú és mitjançant preguntes personals; i només coneixent un artista es pot entendre la seva obra”.

“Una idea guardada és una idea morta”

Una periodista bestial

Bibiana Ballbè ha treballat a diverses televisions, a diversos diaris i a diverses ràdios. Potser, però, el seu projecte més representatiu del moment és el programa Bestiari Il·lustrat, que emet cada dimecres al Canal 33. “És un programa on agafo un personatge de l’esfera artística catalana que no té ni idea de què li passarà durant tot el dia i fem ruta una ruta en cotxe on ens anem trobant altres persones conegudes”, explica la periodista, creient que el programa és una excel·lent manera de donar a conèixer els creadors catalans, de donar-los veu. Bestiari Il·lustrat constitueix, a més, un producte televisiu molt estètic, gairebé una obra d’art. Ballbè, però, assegura que “tot i que la imatge és clau, la forma mai ha d’anar en detriment dels continguts; només és qüestió de vestir-los bé”.

Sense dubte, Bibiana Ballbè ha marcat tendència amb el seu estil fresc, natural i informal que tant la caracteritza. “Només el 40% del programa està guionitzat, la resta és improvisació, però és cert que em documento molt prèviament. L’espontaneïtat és vital i per això quan faig els programes és quan estic més concentrada, perquè no se m’escapi cap detall i pugui fer noves preguntes a partir de les respostes més curioses”, confessa. Aquesta manera de fer també queda palesa a la contraportada del Diari ARA dels dijous, on entrevista a personatges de l’esfera cultural catalana. Tot i així, la periodista remarca que la seva secció a l’ARA no segueix l’estil de Bestiari Il·lustrat i afirma que “si hi ha algun element en comú, és el tipus de preguntes”. La periodista també va diferenciar el seu programa de El Convidat, que presenta Albert Om, ja que “el primer s’encarrega de descobrir carreres mentre que el segon parla de carreres plenament consolidades”, comenta.

“Treballeu del que us agradi i no treballareu mai més”

Periodisme, idees i projectes

“I quines són les claus per ser un bon periodista?”, pregunta una alumna. “Hi ha tres claus que es poden aplicar per tot, no només per ser periodista: la primera és mantenir la curiositat, que no mori mai; la segona, la més difícil, és la constància, és a dir, aixecar-se ben d’hora i treballar ja que si tens molt de talent però no penques, no faràs res; i, finalment, tenir una mirada pròpia, una mirada diferent, fixar-se més en el com que en el què. A partir d’aquí, l’autenticitat i la veritat són el que us donarà gràcia i us diferenciarà de la resta”.

Tot i treballar tot el dia –caps de setmana inclosos– Bibiana Ballbè té molts projectes i moltes idees en ment. “Has de tenir les idees tot al dia al cap i un dia, a la dutxa, una d’elles baixa i madura. Si teniu una idea, parleu-ne amb algú perquè una idea guardada és una idea morta”. I precisament una de les idees més genials de la jove periodista és crear una xarxa cultural. Ballbè ja fa un cert temps que va engegar una iniciativa pròpia que consisteix en tot un seguit de trobades mensuals d’artistes catalans en una terrassa del barri de Gràcia de Barcelona. La periodista va explicar les claus del projecte: “Són vint persones que no es coneixen de res i que practiquen diferents disciplines artístiques. L’objectiu és crear una xarxa cultural: que el director i l’actor es coneguin i col·laborin, i que passi el mateix amb la model i el fotògraf, amb l’escriptora i el pintor, etc.”. Ballbè va anunciar que està intentant que aquesta xarxa de contactes creixi i que s’ampliï a altres capitals mundials, com Nova York, Buenos Aires o Tokio perquè “ara ja no ens identifiquem amb els països, sinó amb les ciutats”.

Quan va ser hora de plegar, els flashos no havien cessat i no només eren els ulls de Bibiana Ballbè, sinó els de tot el públic, que brillaven d’il·lusió; els havia encomanat la passió pel periodisme, havia aconseguit el seu objectiu. Finalment, va donar un últim consell a les futures generacions de comunicadors: “Quedeu-vos amb la curiositat, la constància i la mirada pròpia i el món serà vostre. Treballeu del que us agradi i no treballareu mai més”.

Bibiana Ballbè amb diversos estudiants de periodisme

Article d'Adria's News

Lídia Heredia: “Jo tampoc sé què voldré ser de gran”

La presentadora del programa Banda Ampla, Lídia Heredia

Cada any, a principis d’octubre, la Facultat deComunicació de la UAB celebra l’anomenada “Lliçó inaugural del curs acadèmic”. Ho poso entre cometes perquè, com bé diu el propi degà, Josep Maria Català, l’acte té més aviat una funció simbòlica que no pas una voluntat d’estrenar res ja que aquesta presentació sempre té lloc quan el curs ja porta en marxa unes quantes setmanes. Una altra de les característiques d’aquest acte, amb l’objectiu de motivar sobretot els futurs estudiants però sense ànim d’excloure els altres, és que sol tenir convidada una figura de renom dins del món de la comunicació. Enguany, l’afortunada va ser Lídia Heredia, l’actual presentadora del programa de debat de TV3, Banda Ampla.

Heredia va començar dient que quan li van proposar de presentar l’acte li va agafar un atac de pànic ja que no sabia si podria donar cap “lliçó” –paraula que no li agrada gaire –als futurs professionals dels mitjans de comunicació; per això va decidir que explicaria la seva experiència professional, donaria algun consell i compartiria les sensacions que havia tingut a mesura que s’anava fent un lloc en el món del periodisme.

“Em posa de mala llet que una persona amb un mòbil amb connexió a Internet es faci dir periodista”

“Recordo millor els meus primers dies a la Facultat que no pas el que m’hi va portar”, va explicar. “Al llarg de la meva vida he volgut ser de tot: des de veterinària a advocada passant per psicòloga. Però un dia em vaig parar a pensar què era el que veritablement m’agradava: el contacte amb la gent i explicar les coses quan passaven. Aleshores ho vaig tenir ben clar: havia de ser periodista”.

"Crec en la televisió pública"

De parla ràpida i discurs apassionat, Carles Prats es defineix com un periodista amb una visió romàntica del món. I és que aquest periodista de TV3 va oferir ahir una xerrada a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en honor a les ja tradicionals jornades d’acollida que es programen cada setembre, a l’inici del curs, per donar la benvinguda als nous estudiants.

Ja des del primer moment, Prats va voler transmetre als futurs periodistes la gran motivació que sent per la seva professió. “Segurament haureu sentit que la de periodista, és una feina que no es troba en el seu millor moment i que no és de les més agraïdes, però jo crec que té moltes més cares positives que negatives: és una feina molt variada, que t’ajuda a entendre el per què de moltes coses, et permet conèixer gent molt interessant i sobretot té una important funció social”, va explicar amb entusiasme. I és aquesta funció social la que va ocupar la major part de la conferència, essent la llibertat de premsa el tema estrella. “Sense llibertat de premsa els ciutadans serien menys lliures”, assegurava. “I això es veu clarament amb Rússia, un país que aparentment tenia una democràcia als ulls de tothom, però que si rascaves una mica no trigaves a veure que no era del tot així ja que a la premsa pública, per exemple, no es parlava de l’oposició”.

Durant l’hora i escaig que va durar l’acte també es va posar un altre tema a debat: la dicotomia televisió pública – televisió privada, arran del traspàs del periodista Josep Cuní, expresentador d'Els Matins de TV3, a 8tv, del Grupo Godó. Prats, però, ho tenia clar: “Crec en la televisió pública ja que aquesta té el deure d’oferir a la societat un seguit de continguts que difícilment es podrien trobar en una televisió privada. Ara bé, hem de trobar el punt mig entre el que s’espera de nosaltres com a servei públic i els reclams de la societat.” Tot i així, el periodista de TV3 estava convençut que l’enfortiment d’una privada en català enriquiria el panorama mediàtic del país, causant només una reducció d’unes quantes dècimes en l’audiència de TV3, plenament consolidada. Aquest creixement de 8tv, segons Prats, no causarà altre efecte sobre la televisió pública de Catalunya que encoratjar-la a posar encara més esforç en el que està fent. “No hem de perdre el tren i per aquest mateix motiu el que hem de fer és innovar, familiaritzar-nos amb les noves tecnologies i ser periodistes multitasca”.

L’actual copresentador, juntament amb Núria Solé, dels Telenotícies Migdia de TV3, també va compartir part de les seves vivències professionals, tant en el plató de televisió, com quan va haver de treballar a l’estranger, des del 2002 fins al 2009, com a corresponsal a París i a Brussel•les, i va acabar la xerrada animant als alumnes de nou accés esforçar-se al màxim, no deixar córrer les seves aspiracions i prendre’s aquesta professió seriosament i amb molta il•lusió des del primer dia. Per això va acabar amb un consell: “Porteu sempre un llapis i una llibreta al damunt, sigueu periodistes 24 hores al dia ja des de primer. D’aquesta manera us sentireu i sereu un més de la professió”.

Carles Prats, copresentador dels TN Migdia de TV3

Article d'Adria's News

Iñaki Gabilondo: "No us suïcideu, encara!"

Ahir la Facultat de Comunicació de la UAB va acollir un convidat molt especial, sobretot pels estudiants de periodisme. L’expectació per conèixer-lo era tan gran que l’Aula Magna de la facultat ja estava plena a vessar d’estudiants i professors de tot el campus mitja hora abans que comencés la xerrada, programada a les deu del matí. Però tot aquest enrenou estava justificat ja que la persona a la que tots estaven esperant no era ni més ni menys que Iñaki Gabilondo, un dels periodistes més importants d’Espanya, que els va honorar amb la seva presència durant gairebé dues hores.

La conferència, però, va començar amb un imprevist: just quan el degà anava a presentar al convidat, un grup d’unes 35 persones va comparèixer a la sala amb pancartes on s’hi podia llegir clarament el lema: “No als acomiadaments”. Després de llegir un breu manifest reivindicatiu, la comparsa va girar cua i l’acte va poder començar ja sense cap entrebanc.

Manifestants en contra dels acomiadaments

Gabilondo signant un llibre

Iñaki Gabilondo no estava pas a Catalunya de visita sinó que tenia un motiu de pes: la presentació el seu darrer llibre titulat “El fin de una época”, publicat per l’editorial Barril & Barral. David Guzmán i Juan Barril, editor i director de l’empresa, respectivament, i Josep Maria Català, degà de la Facultat de Comunicació, el van acompanyar durant tot l’acte. Ja des de bon principi Gabilondo va voler deixar ben clar que el títol del llibre no era cap paral•lelisme amb la seva vida personal. És a dir, no es referia a què l’etapa que ell acabava de tancar hagués marcat la fi d’una època, com diverses persones havien interpretat erròniament, segons va comentar. Al que realment es refereix és que el món està vivint una “fantàstica transformació” i especialment el món de la comunicació el qual no sabem ni com serà demà. “Estem en una etapa en què tota il•lusió ha de lluitar contra una barrera enorme, contra una onada de menyspreu i escepticisme total”, va anunciar el periodista. En aquesta mirada al futur més immediat, no va trigar a sorgir noms com Facebook o Twitter:  “Les xarxes socials no acabaran amb la nostra professió però sí la modificaran”, va explicar i ho va defensar amb l’argument que les cinc empreses més grans del món no existien fa 15 anys i deuen part del seu èxit a les noves tecnologies.

“L’enemic més gran de la llibertat d’expressió és l’atur”, va dir Gabilondo. Tot i així va voler tranquil•litzar els estudiants dient que sovint es té la sensació que ens ha tocat viure en la pitjor època i això no és cert. “No és la primera ni l’última vegada que el futur està difícil”, va dir el periodista, amb un gran optimisme, recalcant que els horitzons mai no estan del tot tancats. “Moltes de vosaltres penseu que entrar en un mitjà de comunicació és el més difícil i jo us diré que no. En tot cas és la segona cosa més difícil ja que per entrar en una empresa sempre pots recórrer a artificis i influències. El que és més complicat és quedar-te en una empresa ja que has de tenir una forta solidesa personal, una gran capacitat de treball i una mirada crítica. Gabilondo va recalcar que per aconseguir aquests atributs és molt important dominar la llengua i la formació professional però que la nostra personalitat no la constituirien pas els professors ni els programes educatius sinó nosaltres mateixos tenint interès per les coses. Tal i com va dir, els periodistes han d’estar en plena “gimnàstica mental” ja que els periodistes fluixos que no arriben a ser ningú no és per falta d’estudis, sinó per falta de personalitat.

Gabilondo a la conferència

Gabilondo va mostrar la seva preocupació per la salut actual del periodisme ja que creu que les empreses ¾culpables de la crisi¾ han transgredit els principis fonamentals del periodisme i que la lògica del gerent està predominant, actualment, sobre la informació. “Avui en dia, a les fires de la comunicació es parla d’empresa i d’aparells tecnològics en comptes de continguts”, va dir el periodista remarcant la responsabilitat social que hauria de tenir la professió envers la societat, que té el dret a la informació. “No hem de pensar en servir a la ideologia del mitjà. Hem de pensar que la qualitat és més important que l’audiència”, va remarcar. Per això Gabilondo va explicar que els nostres destinataris són capitals. “Nosaltres quan fem la informació ens imaginem una persona física i ens dirigim a ella directament. Però la resta de periodistes actuals, un 98%, no parlen a un oient concret”, va dir deixant ben clar que només que hi hagi una persona que els escolti i els cregui, lluitaran per no perdre-la.  

Els periodistes són persones que haurien de tenir el compromís d’algú que està administrant un bé aliè. Segons Gabilondo el seu sentit ha de ser allò la societat i les persones. “Hem de començar a tenir consciència de servidor. Qui no tingui interès per les coses comunitàries s’ha equivocat de professió”. Parafrasejant a Kapuchinski amb la frase “Los cínicos no sirven para este oficio”, Gabilondo va exemplificar que no s’ha de pensar mai en un mateix si es vol exercir el periodisme amb dignitat. “Sé que és difícil i teniu dret a desanimar-vos i a ser escèptics però mai a rendir-vos perquè la història l’ha d’escriure algú. Així que... no us suïcideu, encara!”.

Article d'Adria's News

Arturo Pérez-Reverte: "Només et cal un paper i un llapis per ser l'ésser més poderós del món"

El periodista i escriptor Arturo Pérez-Reverte

Un nom: Arturo Pérez-Reverte. Això va ser tot el que va caldre per omplir de gom a gom l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB on aquest famós periodista i escriptor va ser entrevistat en directe per Jacinto Antón, periodista cultural d’El País i vell amic seu. El degà de la Facultat, Josep Maria Català, va presentar l’acte que, simultàniament, s’estava retransmetent per Internet i també en diverses pantalles instal•lades en altres punts de la universitat. Entre els presents, molts d’ells drets degut a la manca de butaques lliures, hi havia molts professors i estudiants i, fins i tot, altres persones alienes al Grau de Periodisme, que no es van voler perdre aquell esdeveniment únic.

Pérez-Reverte va començar la xerrada amb un gran pessimisme: “Vivim en un món hostil i, per això, no et pots relaxar mai en aquesta vida. El problema? Que l’ésser humà ha perdut el sentit de la vulnerabilitat i això encara el fa més vulnerable. El truc, doncs, és viure sabent que tot es pot acabar d’un moment a un altre”. Aquesta visió tan negra de la vida també afectava al periodisme que, segons el seu parer, està en decadència des de fa temps. “Abans, el periodisme era molt més analític. Ara, però, la gent no té temps per reflexionar i processar tota la informació que rep”.

El periodista va recalcar que on aquest problema és més evident és en el periodisme de guerra. “Abans te n’anaves amb la motxilla, estaves durant un mes en un lloc determinat i tornaves amb un bon reportatge. Érem caçadors amb menys escrúpols i més cinisme que ara i fèiem molt bé la nostra feina”. No va ser fins a la Guerra del Golf que Pérez-Reverte es va adonar de l’existència d’aquest fet deplorable ja que li demanaven més directes que mai a la televisió perquè el públic preferia veure que el periodista fos al lloc dels fets que no pas escoltar el missatge que estava explicant. “Malauradament, s’ha perdut el periodisme d’aventura. Avui en dia, el periodista és un mercenari al servei d’una empresa. El somni del periodista lliure és una utopia”.

Pérez-Reverte es va declarar un periodista accidental que va créixer en una biblioteca. “Vaig decidir anar a buscar a la realitat tot allò que havia llegit en els llibres per comprovar si el món real tenia tot el que s’hi explicava; vaig descobrir que sí i quan vaig fer periodisme de guerra, vaig agrair haver llegit sobre tots aquells temes i sobre els llocs on anava. Va ser aquesta cultura de llibres la que em va permetre entendre moltes coses i generar la meva pròpia visió del món”.

José MAría Perceval, Arturo Pérez-Reverte i Jacinto Antón

Twitter, Facebook i, en general, totes les xarxes socials van ser, també, un dels temes tractats a l’entrevista. Pérez-Reverte es va declarar força escèptic en tot allò referent a Internet, que defineix com un “flux continu d’informació no fiable que fa que la gent s’inculturi”. El periodista va expressar que twitter s’ha convertit en una eina fonamental pel periodisme però amb l’inconvenient que és una aplicació que no explica el perquè de les coses ni fa cap mena d’anàlisi; només sap escalfar l’ambient. “Tanmateix, la paraula ¢exclusiva¢ sembla haver desaparegut del món del periodisme perquè amb les noves tecnologies les coses o ja se saben o es poden saber abans de llegir les notícies”.

Quan Jacinto Antón li va preguntar sobre les revoltes del món àrab va sorgir una discussió entre l’entrevistador i l’entrevistat. Mentre Pérez-Reverte creia que els continguts informatius s’han de presentar freds, per tal que siguin més objectius, Antón deia que el periodisme no són només fets, sinó que també són emocions. “Situem-nos a Egipte, a la Plaça Tahrir, durant les revoltes contra Mubarak. Allà fluïen les emocions i, per tant, crec que aquestes han de quedar paleses en la informació. A més a més, un periodisme calent sempre arriba més al públic”, li deia a Pérez-Reverte. Aquest, però, també va voler dir la seva. “És cert que, quan estàs davant de la notícia et poses calent, però no has d’exterioritzar els sentiments. T’ho dic perquè jo també ho vaig fer en el seu dia, quan cobria la Guerra dels Balcans tot i que no vaig aconseguir els resultats que esperava: Europa no va actuar”. Va destacar que moltes vegades són els enviats especials els que provoquen aquest sensacionalisme i que qualsevol libi o egipci amb una càmera fa més periodisme que la majoria d’ells.

Arturo Pérez-Reverte firmant el llibre d'una estudiant de periodisme

"Trist aquell que amb 20 anys no somiï anar a l'illa dels pirates", va dir Pérez-Reverte que també és escriptor des dels 35 anys. “Molta gent em pregunta perquè vaig començar a escriure tan tard. La resposta és ben senzilla: hem d’escriure amb la motxilla plena i una novel•la prematura és perjudicial”. L’escriptor, que es confessa apassionat d’Alejandro Dumas i del seu llibre Els tres mosqueters, també va explicar les claus per escriure un llibre d’èxit: “Per fer una bona novel•la has d’interposar un vel entre tu i el món i deixar de ser tu per esdevenir algú que ho sap tot de la història que estàs explicant. Una novel•la, és, al cap i a la fi, un camp de mines, una emboscada que vol atrapar el lector”. Pérez-Reverte va aprofitar per deixar clar que la literatura i la ficció són dos gèneres molt diferents, que no s’han de confondre ni barrejar ja que el lector ha de saber en tot moment si el que està llegint és una cosa o l’altra.

Tenir cara dura i no fer-se enrere mai, segons el periodista, són dues de les qualitats més importants en aquesta professió. “Per aconseguir la millor de les informacions jo he mentit, he subornat, he transgredit lleis de tots els països i he parlat amb gent no desitjada”. Ja des del principi de l’acte, Pérez-Reverte va voler transmetre el missatge que, sigui qui sigui la persona que estigui asseguda al teu davant, t’interessa que parli, encara que no estiguis d’acord amb ella o l’odiïs. “Fins al fill de puta més gran és algú de qui es pot aprendre. Després el mateu si voleu, però mai tapeu la boca a ningú”.

I, encara que l’escriptor i periodista comencés l’entrevista pintant-ho tot de negre, va acabar dient que, tot i que cada Titànic té el seu iceberg, el periodisme és la millor escola de vida, lucidesa i mirada que existeix al  món perquè és una professió que t’apropa al cor humà. “Només et cal un paper i un llapis per ser l’ésser més poderós del món”.

Arturo Pérez-Reverte amb alguns estudiants de periodisme de la UAB

Article d'Adria's News

Ramon Pellicer: “Busco cada dia anar a dormir amb la consciència tranquil·la per haver fet bé la meva feina”

Ramon Pellicer, editor i presentador del Telenotícies Vespre de TV3, ha presidit la conferencia que ha celebrat la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en el marc del seu 40è aniversari i que duia el lema Ser Comunicador avui. Sou necessaris.

Ramon Pellicer amb un grup d'estudiants de periodisme la UAB

Pellicer, antic alumne i exprofessor de periodisme de la UAB, ha manifestat que estava content de tornar a ser a “casa” i, ja des del primer moment, ha animat als estudiants a fer preguntes perquè, segons ell, aquesta és l’única manera de satisfer l’anhel de conèixer i saber coses. I precisament això és el que va fer ell quan va començar a exercir la professió, a Ràdio Mollet. A partir d’allí, amb perseverança i constància, es va anar fent un lloc en el món del periodisme.

“La meva autèntica vocació periodística va néixer durant un 23 de febrer d’ara fa trenta anys” ¾confessa Pellicer¾, “que va ser un dia en què ens van fer fora de la facultat. Quan vam ser al cotxe vam posar la ràdio, però no se’ns informava de res. Va ser aquesta privació d’un dret fonamental, que és el de la informació, el que va despertar, definitivament, el periodista que duia a dins”.

El periodista ha recalcat que la formació és bàsica en aquesta professió ja que et dóna les tècniques i també altres qualitats indispensables per un periodista com l’honestedat, la deontologia, la diversitat, el respecte, la pluralitat i la tendència a l’objectivitat. “Totes aquestes aptituds han de convergir a la credibilitat, que costa molt de guanyar i que, en canvi, és molt fàcil de perdre”, ha explicat. Pellicer ha afegit que l’experiència és molt important per assolir aquest objectiu i que ens ajudarà a encarar-nos amb la informació de la millor manera. “Al cap i a la fi, les notícies sempre giraran al voltant dels mateixos continguts i l’única cosa que canviarà seran els noms”.

Maria José Recader, Ramon Pellicer i Josep Maria Català

Però Ramon Pellicer també ha dit que el periodisme ha evolucionat molt ràpidament perquè s’ha hagut d’adequar a les noves tecnologies i, aquestes, a vegades, “canvien massa ràpid sense que haguem tingut temps d’assimilar-les”. L’aparició d’Internet ha fet aparèixer moltes més fonts d’informació i, la majoria d’elles, poc fiables. A aquest problema se li sumen els interessos polítics i econòmics que hi ha darrere els mitjans. “Per fer front a aquest fet, cal tenir molta confiança en tu mateix. El que busco sempre és poder anar a dormir amb la consciència tranquil•la de què he fet la meva feina el millor possible”, afirma el periodista.

Disseny guanyador

Pellicer, després de contestar les preguntes de diversos estudiants, ha volgut remarcar que de moments de crisi com el que estem passant n’hi ha hagut sempre i que tenir una edat o una altra no és garantia de res a l’hora de trobar feina. “Els més preparats o els que tenen més empenta seran els que trobaran els millors llocs de treball”, ha exposat.

Al final de la conferència s’ha realitzat l’entrega de premis als millors dissenys del logotip que representarà el 40è aniversari de la facultat. Ramon Pellicer i Maria José Recader, Vicerectora de Relacions Institucionals de la UAB, han entregat els guardons als tres finalistes, el guanyador dels quals ha estat Albert González Ortiz, estudiant de quart curs de Publicitat i Relacions Públiques.

Article d'Adria's News